Ampolles i llevataps

Dins la cultura del vi, un element al qual no es dóna massa importància, però que en realitat ajuda molt al resultat final és l'ampolla, aquell recipient de vidre amb coll llarg i estret que es tapa amb un tap de suro.

Les primeres ampolles de vidre eren baixes, panxudes, de coll curt, i van anar evolucionant cap a la forma cilíndrica; van ser els criadors de Porto els primers a fer-ne ús.

A la fase de criança del vi, després d'haver fet la criança en bóta o sense haver-li posat, l'ampolla acaba d'afinar-lo i arrodonir-lo, amb la finalitat d'obtenir un buquet més complex.

Les ampollles de vidre i segons el tipus de vi que continguin, poden ser clares, de color vermell, de color verd-botella o, més infreqüentment, negres (com les de xerès). I segons la forma, a França es denominen Alsàcia, Borgonya, Beaujolais, Bordeus, Chateu-neuf-du Pape, Loire i Champagne. Els italians tenen com a pròpies les Barolo, Chianti, Orvieto i Verdicchio. La capacitat habitual és de 750 cc per les anomenades de 3/4 i de 350 cc per les anomenades de 1/2.

Les ampolles de cava totes tenen la mateixa forma i són de vidre verd fosc, llevat d'escasses excepcions (algunes elaboradors i per alguns productes molt especials i d'alta qualitat, n'han fet d'altres formes i colors). Les ampolles de cava reben diferents noms segons les mides: quart (20 cl), mitja ampolla (37,5 cl), ampolla (75 cl), magnum (1,5 l), jeroboam (3 l), rehoboam (6 l), matusalem (9 l), salmanazar (9,6 l), baltasar (12,8 l), nabuconodosor (16 l).

Aquells aparells per a extreure els taps de les ampolles són els anomenats llevataps. La seva procedència és confusa, encara que sembla que procedeix del Regne Unit, on un document de principis de segle XVII escrit per Carles I d'Anglaterra, fa referència a aquest enginy.

Però la primera patent data del segle XVIII, concretament de 1793 per Samuel Henshall. No va ser fins al segle XIX, quan començà a estendre's l'ús del llevataps a la majoria dels països. A França, per exemple, al 1828 es va patentar una espècie d'aixeta buida-ampolles que permetia obrir les begudes gasoses, un instrument equiparable al llevataps. Molts professionals opinen que el llevataps ideal no existeix. però n'hi ha alguns realment bons, actualment podem afirmar que un dels millor és el de cremallera, el seu dispositiu clàssic ha pogut sobreviure moltes èpoques. Els diferents tipus de llevataps més normals són: detirabuixó (requereix molt esforç dels músculs del braç i de l'espatlla; de cambrer (és el més clàssic i té una punta descapsuladora que serveix de palanca quan es posa a la vora del coll de l'ampolla); d'ales (és un dels millors, però el seu manieg és difícil, és ideal per destapar ampolles antigues o amb taps sensibles); de rosca i contrarosca (té un mecanisme de contrarosca o doble acció).

Així doncs, arribem a la conclusió que podem anar a la vinateria, seleccionar una ampolla de vi i amb un bon llevataps, destapar-la, això sí amb bona companyia.

Recordeu: "Or, vi i amic, vell; casa, barca i dona, nova".